6F. Un dia desaprofitat?
Dilluns fórem molts els qui sortírem al carrer per donar suport als encausats pel 9N, Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. Els voltants del TSJC estaven a vessar de gent i les voreres d’autocars aparcats. Diuen que érem més de 40.000. S’havia de fer, havíem de ser-hi. Si ells hi anaven, nosaltres també. I quan dic si hi anaven, no m’estic referint a la possibilitat que s’haguessin quedat a casa fent una altra microdesobediència al més pur estil de la CUP.
Quan la gent de Solidaritat vàrem estar al Parlament pressionant i incomodant a l’establishment, em vaig haver de sentir més d’un cop, per part d’un amic i diputat d’Unió, que fèiem massa soroll i que no estava bé que els poséssim tant en evidència, que havíem de tenir paciència i que eren ells (es referia a CiU) qui havien de liderar aquell, llavors encara incipient, camí cap a la independència. Jo sempre acabava contestant-li “que bé, que si ells ho volien liderar, que ho fessin, però que ho fessin”. Malauradament nosaltres vàrem durar poc —molestàvem massa—, però vet aquí —coses del destí—, ambdues formacions ara es troben fora de l’arc parlamentari (ell, a més, no és dels que s’ha afegit a Demòcrates i per tant se li ha esvaït aquell fervor independentista de què semblava gaudir).
Amb tot han passat molts anys i després de —a parer meu— massa giravoltar, estem albirant un final del procés, que d’aconseguir-ho, no diferirà en massa a les tesis que llavors ja postulàvem des de Solidaritat, tesis que avui seguim defensant i que es fonamenten en la unilateralitat. No hi havia, no hi ha i no hi haurà un altre camí.
Potser els que seguim militant o simpatitzant amb SI, seguirem discrepant entre nosaltres d’unes pretèrites impostades formes, però sí que podem estar ben orgullosos —i del tot— del fons.
Alfons López Tena, a qui per molt que ara ja no hi sigui, no podem deixar de reconèixer que va ser un dels nostres principals actius i Uriel Bertran, actual secretari d’Acció Política de Solidaritat Catalana per la Independència, ambdós, en sengles articles publicats en diferents mitjans, coincidien fa pocs dies en una consideració sobre la compareixença al TSJC dels encausats pel 9N. I és precisament a això, a què em referia quan en començar l’article, he deixat entendre la possibilitat que dilluns els carrers propers a l’Arc de Triomf no haguessin estat ni més plens ni més buits que qualsevol altre dilluns, perquè Atur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau senzillament no haguessin comparegut a judici –i no pas pel simple fet de quedar-se a casa.
Economía Digital, publicava el 29 de gener una traducció al castellà de l’article que l’Alfons López Tena havia escrit originàriament en anglès a Business Inside, sota el títol “El Estado de Derecho en la Índia y en Cataluña: la extradición de Mas” En ell, com a membre del Consell General del Poder Judicial que va ser durant set anys, dedicat a sostenir i defendre la independència dels jutges enfront de governants massa àvids en obtenir les resolucions que anhelaven i els jutges suficientment supins per a proporcionar-se-les, exposa les seves consideracions sobre la picabaralla existent entre els polítics processistes catalans i el poder judicial, per acabar preguntant-se, transcric literalment “¿Están estàs acusaciones patilleras contra los jueces realmente fundadas, o son meros despotriques de políticos fulleros desviando la atención?” I segueix dient que hi ha una manera d’esbrinar-ho, que si realment els jutges espanyols fossin uns titelles en mans del govern espanyol, el correcte per obtenir un jutge imparcial seria sortir del país i anar-se’n a França. Espanya hauria de demanar l’extradició, a la que podrien oposar-se adduint que el seu processament es fonamenta en fets polítics. Si guanyessin el cas a França, haurien d’optar entre l’exili o el retorn a Catalunya per a ésser jutjats, reforçats llavors per haver estat denegada la petició d’extradició, i per tota la simpatia i suport que aquest resultat hauria generat en tot el món a favor seu i dels anhels de Catalunya.
Uriel Bertran, en una entrevista publicada al diari El Món el mateix 29 de gener i feta per la seva redactora en cap Nerea Rodríguez, sosté, davant la pregunta de l’entrevistadora de “Si Solidaritat per la Independència seria a la mobilització convocada per les entitats sobiranistes el 6-F”, que el que haurien de fer els encausats pel 9-N és no comparèixer i marxar a Perpinyà, que l’Estat espanyol hagi de demanar una ordre d’extradició i que així s’internacionalitzaria el conflicte. Per a exemplificar-ho, fa esment a la notorietat que va agafar Francesc Macià i el procés independentista català, arran del judici a París i arrasant posteriorment a les eleccions catalanes del 1932. Conclou ressaltant la importància que tindria per a la internacionalització del procés català, el fet que Mas, Ortega i Rigau marxessin a Perpinyà i que l’Estat espanyol hagués de jugar-se-la amb la justícia francesa. A la següent pregunta de “I si això no fos així, vostès seran presents en la mobilització organitzada per les entitats sobiranistes?” Uriel respon, transcric textualment: “Sí, evidentment. Nosaltres donem suport a qualsevol polític, entitat o persona que rebi una resposta en clau judicial per part de l’Estat espanyol. Abans que pertànyer a un partit polític, som catalans. I això és principal.”
Amb aquest mal costum que tenen, tant l’Alfons com l’Uriel, d’anar sempre amb la veritat pel davant, acaben irremeiablement ofenent als qui remenen les cireres. Consegüentment, les seves propostes passen automàticament a tenir sempre la consideració d’eixelebrades i han de ser convenientment ignorades.
Per tant —com era lògic i d’esperar— de fer un viatget a França res de res i aquest dilluns hem acabat veient anar en processó, envoltats d’un munt de persones anònimes i entregades, a en Mas, Ortega, Rigau, Puigdemont, Junqueras, Forcadell, un llarg seguici més de parlamentaris —que tampoc els podem esmentar a tots—, alcaldes, destacades personalitats d’entitats sobiranistes i membres rellevants de partits independentistes. Parada al Fossar de les Moreres, emotiu cant dels Segadors i arribada amb volgut retard al TSJC. Al carrer, expectants, milers de ciutadans empipats, indignats i climatològicament esventats.
Un cop a dins, foto per a la posteritat: Mas, Ortega i Rigau asseguts al banc dels acusats. El primer president de la democràcia que és jutjat. Ja podem escriure un paràgraf més a la nostra sentida història de país maltractat.
Pel que fa a les declaracions dels d’aquí, dels d’allà i dels d’aquí que se senten més d’allà, res a dir. Les nostres ja ens les sabem: Evidentment del tot favorables i ressaltant l’èxit de la convocatòria. Les de la part contraria, doncs, com ha de ser, totalment el contrari: Minimitzant les xifres de gent congregada, tergiversant i descrivint els fets com a numeret, romeria i teatralització.
Seguiment a la premsa internacional? Sí, però siguem sincers, discretet, que tampoc som el centre del món.
I a tot això, quan les càmeres dels nostres mitjans de comunicació s’han apropat insistentment a les autoritats europees, amb tal de treure’n quelcom, les han trobat com sempre, enrocades en la seva línia, sense entrar a comentar qüestions internes de cap país membre i per tant, fugint de fer qualsevol valoració al respecte. Potser hagués calgut esperonar-les una mica. I aquí és on rau tot el “perquè” d’aquest article. No haguera estat millor haver observat les consideracions de l’Uriel i l’Alfons? Tan absurd us sembla que haguéssim aprofitat les circumstàncies per a internacionalitzar el conflicte? Posats a desobeir, ara que està tant en boca, no valia la pena fer-ho, però ben fet, i no tan sols per a la galeria com ens tenen acostumats?
El temps dirà.
Ferran Planell